La pareja

Manel Costa

“Todavía no he encontrado nada estático e inamovible. Todo, absolutamente todo, evoluciona, se transforma, cambia, AUNQUE a distintos ritmos. La velocidad no es la misma en todo y en todos, y esto conlleva inadaptaciones, las que producen, obligatoriamente, muertes y nacimientos.

Hasta ahora, el tiempo relativamente actual de la pareja, es decir, la unión hombre y mujer, hombre y hombre, mujer y mujer, se ha basado en varias premisas, todas ellas, naturalmente, determinantes en cuanto a la dirección a seguir. El caso está que, junto con la inconsciencia individual (y colectiva) de los sujetos (machos y hembras, en todas las combinaciones posibles) y la inercia resultante de su poca personalidad, las parejas se unían en la búsqueda de la perpetuidad de la especie, de la satisfacción sexual asegurada o, recientemente y, aún más indignante, por diversos motivos extraños a los mismos individuos.

Poco a poco, las conciencias fueron abriéndose a las primeras realidades (del momento), y los individuos fueron variando sus posturas ante la vida. Los nuevos caminos (hoy vírgenes, mañana asfaltados) eran sumamente atrayentes a las nuevas y amplias riadas de inconformismo que se divisaba en el horizonte. Se dieron cuenta de que los cimientos en los que se asentaban las parejas estaban periclitados, eran viejos (habiendo sido jóvenes) y amenazaban con hundirse con toda la sociedad dentro.

Superadas considerablemente las directrices anteriores, el sexo (macho y hembra) fue un factor accesorio y no determinante, había pasado a un estrato superior, en el cual, lo que importaba era la interrelación entre individuos, seres, sin importar su sexo. Las nuevas parejas comprendieron que sus conexiones debían estar conformadas por fuertes principios de sinceridad, comprensión y amistad. Que el sexo, la familia, la hipocresía, etcétera eran productos de tiempos remotos; que tal vez fueron seres auténticos e indispensables como mimbres para construir ese edificio que nunca fue terminado y que siempre estará en construcción; sin embargo, en la actualidad (incumplido su fin) se daban cuenta de que estaban desfasados ​​y eran culpables de muchos fracasos. Toda una vida siempre arrastrada por el porvenir y siempre enseñándonos el culo que está ante nuestros ojos.

La amistad y el entendimiento del intelecto eran motivos principales, y más que suficientes, para la unión (sin olvidar, aunque, complementariamente, algunos de los antiguos nexos que sobrevivían como estímulos aislados y poco menos que ocasionales).

Resultaba grotesco, para aquellas nuevas parejas (que no debían estar constituidas, forzosamente, por dos individuos), la vida y las actitudes de sus ascendientes. Las veían falsas y egoístas.

Creían que era casi más limpio, casi más sincero y honesto, casi más elevado, basar sus relaciones en el espíritu. Todo era perdonable salvo el engaño espiritual.

Aquellas personas creían que habían llegado al fin de la pendiente, en la cima de la civilización, que desde la cúspide presenciarían el magnífico valle de la ESTABILIDAD ETERNA; empero lo que encontraron fue una nueva pendiente, un nuevo camino cuesta arriba. Tan pronto las nuevas generaciones florecieron, fueron vertiendo por el mundo nuevos pensamientos frescos e inéditos, nuevos posicionamientos, más altos y casi más espirituales y vitales que los precedentes. Resultaba terriblemente sorprendente escuchar las nuevas experiencias, las nuevas alternativas. Aquellas metas, antaño espirituales, hoy eran meras suciedades materialistas. Las nuevas corrientes del espíritu se habían desbordado, hasta el punto que ninguno podría imaginarse hasta dónde había llegado el refinamiento del espíritu. Lo que antes se llamaba etapa cruda de la espiritualidad, ahora estaba profusamente superada. El espíritu elevado a la máxima potencia. Pero detrás de estos tiempos y caminos, vinieron otros y otros, más y más avanzados, más y más perfectos. Pero y, tal vez, por suerte o por desgracia, no definitivos”.

Y dicho esto, se masturbó con la mano izquierda, a pesar de que era diestro.

********

La parella

(Versión en valenciano)

“Encara no he trobat res estàtic i inamovible. Tot, absolutament tot, evoluciona, es transforma, canvia, baldament a distints ritmes. La velocitat no és la mateixa en tot i en tots, i això comporta inadaptacions, les quals produeixen, obligatòriament, morts i naixements.

Fins ara, el temps relativament actual de la parella, és a dir, la unió home i dona, home i home, dona i dona, s’ha basat en diverses premisses, totes elles, naturalment, determinants quant a l’adreça a seguir. El cas és que, junt amb la inconsciència individual (i col·lectiva) dels subjectes (mascles i femelles, en totes les combinacions possibles) i la inèrcia resultant de la seua poca personalitat, les parelles s’unien en la recerca de la perpetuïtat de l’espècie, de la satisfacció sexual assegurada o, recentment i, encara més indignant, per diversos motius estranys als mateixos individus.

A poc a poc, les consciències anaren obrint-se a les primeres realitats (del moment), i els individus anaren variant les seues postures davant la vida. Els nous camins (hui verges, demà asfaltats) eren summament atraients a les noves i amples riuades d’inconformisme que s’albirava a l’horitzó. S’adonaren que els ciments en els quals s’assentaven les parelles estaven periclitats, eren vells (havent sigut joves) i amenaçaven amb afonar-se amb tota la societat dins.

Superades considerablement les directrius anteriors, el sexe (mascle i femella) fou un factor accessori i no determinant; s’havia passat a un estrat superior en què el que importava era la interrelació entre individus, éssers, sense importar el seu sexe. Les noves parelles comprengueren que les seues connexions havien d’estar conformades per forts principis de sinceritat, comprensió i amistat. Que el sexe, la família, la hipocresia, etcètera eren productes de temps remots, que tal vegada varen ser autèntics i indispensables com a vímets per a construir l’edifici que mai estaria acabat i que sempre estarà en construcció; s’adonaren, per tant, que en l’actualitat (incomplit el seu fi) estaven desfasats i eren culpables de molts fracassos en diverses facetes d’una vida sempre arrossegada per l’avenir i que sempre ens va ensenyant el cul que està davant els nostres ulls.

L’amistat i l’enteniment de l’intel·lecte eren motius principals, i més que suficients, per a la unió (sense oblidar, encara, complementàriament, alguns dels antics nexes que sobrevivien com a estímuls aïllats i poc menys que ocasionals).

Resultava grotesc, per a aquelles noves parelles (que no havien de constar, forçosament, de dos individus), la vida i les actituds dels seus ascendents. Les veien falses i egoistes.

Creien que era gairebé més net, gairebé més sincer i honest, gairebé més elevat, basar les seues relacions en l’esperit. Tot era perdonable llevat de l’engany espiritual.

Aquelles persones creien que havien arribat a la fi de la rost, al cim de la civilització, que des de la cúspide presenciarien la magnífica vall de l’ESTABILITAT ETERNA, emperò el que trobaren fou un nou pendent, un nou camí costerut. Tan prompte les noves generacions van florir, anaren vessant pel món nous pensaments frescs i inèdits, nous posicionaments, més alts i gairebé més espirituals i vitals que els precedents. Resultava terriblement sorprenent escoltar les noves experiències, les noves alternatives. Aquelles metes, antany espirituals, hui eren meres brutícies materialistes. Nous corrents de l’esperit s’havien desbordat, fins al punt que cap podria imaginar-se fins on havia arribat el refinament de l’esperit. El que abans s’anomenava etapa crua de l’espiritualitat, ara estava profusament superada. L’esperit elevat a la màxima potència. Però darrere d’aquests temps i camins en vingueren altres i altres, més i més avançats, més i més perfectes. Però i, potser, per sort o per desgràcia, no definitius”.

I dit això, es va masturbar amb la mà esquerra, tot i que era destre.

También te podría gustar...